|
|
|
|
A
més de les complicacions pròpies de cada tipus de ferida, totes tenen
un perill comú: la infecció. L'obertura
de la pell facilita la penetració de microorganismes, i el propi objecte
causant pot estar contaminat per gèrmens que es filtren sota la pell en
el mateix moment del cop o traumatisme. Si
la ferida no està massa bruta i es cura com cal, pot no donar més problemes,
però si hi ha infecció, es pot produir una inflamació de la zona, que
augmenta de volum, es posa molt vermella i fa mal. L'acumulació de cèl·lules
del sistema immunitari i de microorganismes morts dóna lloc a la formació
de pus, una segregació lletosa i pudent que supura de la ferida. Si
no es produeix infecció, la ferida cicatritza, creix el nou teixit i es
formen les fibres que uneixen les dues vores. El temps de cicatrització
acostuma a ser d'una setmana. Segons el tipus de pell, en pot quedar una
marca o una cicatriu.
Aquest
bacteri es pot trobar a molts llocs, com ara la terra, espines de plantes
o agulles, ferros o objectes que poden penetrar fàcilment en la pell.
Si
el bacil del tètanus penetra en la pell, es pot reproduir en el seu interior
i elaborar una toxina que s'escampa a la resta de l'organisme, sobretot
als nervis, i actua sobre les contraccions musculars, de manera que pot
provocar la rigidesa de diverses parts del cos. Les
ferides que comporten més risc de tètanus són les profundes o sinuoses,
que faciliten que el bacil es pugui estendre en bones condicions, és a
dir, amb falta d'oxigen. La
millor manera d'evitar-ho és administrar de forma regular el vaccí
antitetànic, que avui dia ja s'administra
per rutina a tots els nens, dins dels programes de vacunació infantil. Els
adults haurien de vacunar-se de nou cada 10 anys. En
cas de no haver-ho fet així, després de fer-se una ferida se'ls hauria
d'aplicar una dosi de la vacuna antitetànica. | ||